Els Rolling Stones a Barcelona

La setmana passada vaig tenir l'honor i el gran privilegi d’anar a veure l’últim(?) concert dels Rolling a Barcelona, allà a dalt a Montjuïc a l’Estadi Olímpic. Tot tipus de públic, nens petits (està clar que els seus progenitors no havien trobat cangur) adolescents, gent gran, d’altres per classificar, etc.

Conclusió: the best bigger bang!!! Els esperàvem amb candeletes i no ens van defraudar. Estem d’acord que per assistir a aquest tipus de concerts no fa falta ser un gran seguidor del grup convidat. Amb el muntatge, l’escenificació i l’ambient que es respira a peu de pista (i quin ambient es respira, sobretot RESPIRA!!!!) ja tens prou. El concert va començar amb l’Start Me Up i Mr. Jagger va triomfar, és un crack, saltant d’una punta a l’altra com si res. Fins i tot va sorprendre’ns de nou amb la seva habilitat amb les llengües, excusant-se en un perfecte català pel retard de 10 minuts amb què havia començat el concert (sí, sí, català no un “perfecto castellano” com ens ha volgut fer creure TVE).

Vam trobar a faltar cançons memorables, i qui no amb un repertori de més de 70 singles a la seva esquena. You can’t always get what you want, o l'harmoniosa Slipping Away a mans de l’inimitable Keith Richards, en aquesta ocasió potser una mica out de l’espectacle.

El millor: El so en directe dels Rollings, és únic!!!
El pitjor: Un bis d’una sola cançó i un clauer que m’ha costat 10 euros. Visca el merchandising!!!


«Jamás tuve problemas con las drogas, los problemas eran con la policía » (Keith Richards).